Perquè és necessari explicar els riscs de l’avaluació limitada a la xifra, que silencia lo particular de cada ésser humà.

Perquè els criteris de la falsa ciència, sostinguda avui en la idiologia de l’avaluació, en l’ús indiscriminat dels qüestionaris i en els arguments de l’evidència científica, pretenen erradicar la subjectivitat en la cultura, en l’art, en la universitat, en el camp mèdic sanitari, en el camp legal, pedagògic i social; és a dir en tots aquells àmbits que atenyen als éssers humans. La ciència no implica això.   

Perquè en totes les disciplines humanes s’imposa cada vegada més un biaix quantificador. Vinculat a un tracte suposadament igualitari, s’anul•len les diferències entre els éssers humans i es promou una homogeneïtzació els efectes de la qual són devastadors. L’avaluació promou una homogeneïtzació de l’ésser humà i instal•la en els seus fonaments una profunda desconfiança sobre el saber dels professionals; la seva feina és centrada cada vegada més en respondre a les exigències del sistema d’avaluació, omplint qüestionaris i elaborant estadístiques.

Perquè si totes les intervencions que atenyen a l’individu s’avaluen en una vessant únicament quantitativa estem destinats a la pobresa de pensament i a l’automatisme mental.


Perquè a Espanya l’autisme s’ha convertit en un cas urgent: dues propostes, una del Partit Popular dirigida al Senat d’Espanya, i una altra, al Parlament de Catalunya, han sembrat una gran preocupació entre els professionals que porten anys dedicant-se al diagnòstic i tractament de l’autisme. Aquestes propostes entenen l’autisme únicament com una deficiència cognitiva a ser disminuïda i com una dificultat d’aprenentatge a ser pedagògicament tractada.

Sigmund Freud i Jacques Lacan varen posar de manifest la particularitat de l’ésser humà, un ésser del llenguatge que es diferencia dels demés éssers vius. El llenguatge humà no és un mer sistema de signes si no una estructura simbòlica complexa ja que les paraules s’articulen amb la subjectivitat de cadascú. I el vincle social està tenyit d’aquesta subjectivitat particular.

La psicoanàlisis entén, així, que el tractament de l’autisme no es pot reduir a models d’ensinistrament de la conducta ni a simplificar la complexitat de la parla i del llenguatge humà a exercicis de comunicació.

L’autisme no és una deficiència ni només una categoria clínica, si no una manera límit de l’ésser parlant de situar-se en el llenguatge i en el vincle social.


Per argumentar i reflexionar sobre el risc que correm tots si es perd de vista la dimensió subjectiva, aquella dimensió que implica lo real que no acota la ciència.

Per als professionals, els que s’han psicoanalitzat i els que s’apropen avui a la psicoanàlisis diguin el que saben: que la psicoanàlisis és una disciplina de plena vigència, que aporta la comprensió d’un real humà que escapa a la ciència, i que així l’estudia, el desenvolupa i el contrasta des de fa més d’un segle.

Per a que la societat civil i els seus governants siguin coneixedors d’aquesta situació: que sobre l’etiologia de l’autisme se sap molt poc i que esbiaixar els tractaments amb l’argument d’una suposada evidència científica és caure en una deducció falsa i una tremenda imprudència.

Limitar l’oferta de tractament a un únic model teòric és negar el dret que tenen els ciutadans a escollir quin tractament prefereixen per a ells i/o els seus fills.

Els números són preciosos, sí, sempre que no anul•lin les paraules. L’avaluació imposa les xifres en detriment de les paraules i, així, les silencia. Però recordem que les incògnites van sempre en lletres.

Un Fòrum perquè urgeix continuar mantenint  en el cor de l’ésser parlant l’enigma que el constitueix i perquè l’autisme així ens ho ensenya.